Les millors sales de concerts no són contenidors per a la música. Són instruments. Cada decisió que pren l’arquitecte sobre la forma, els materials i el volum determina el que l’audiència escoltarà dècades després. La diferència entre una sala correcta i una sala excepcional no és estètica: és física. Les ones de so es comporten de manera diferent en un espai rectangular que en un espai amb formes irregulars, sobre superfícies de fusta que sobre formigó, en una sala de set metres d’alçada que en una de quinze.

Un grapat d’edificis al llarg del segle XX van canviar de forma permanent el que entenem com una experiència de concert. No per l’arquitectura visible, sinó per allò que l’arquitectura fa al so. Aquesta guia és per als qui viatgen amb ulls d’arquitecte i oïdes de músic.

Filharmònica de Berlín — Hans Scharoun, 1963

Scharoun va trencar amb la tradició de la sala rectangular: l’orquestra al centre, l’audiència envoltant-la en terrasses escalonades que recorden les feixes d’una vinya. El concepte “vinya” — Weinberg en alemany — va ser la seva resposta a la pregunta de com posar l’audiència dins de la música en lloc de davant d’ella.

El disseny acústic va ser encomanat a Lothar Cremer. El resultat: cap seient és a més de trenta metres del director. L’exterior, deliberadament no monumental, sembla una carpa o una tenda desplegada — res a veure amb la solemnitat dels grans teatres del XIX. La Filharmònica de Berlín és inseparable d’aquest espai: el seu so, la seva manera de projectar-se cap a l’audiència, es va formar aquí. Totes les grans sales construïdes des d’aleshores han hagut de respondre a Scharoun: adoptant la vinya o rebutjant-la conscienciosament.

Palau de la Música Catalana — Domènech i Montaner, 1908

L’única sala de concerts del món il·luminada exclusivament per llum natural durant els concerts diürns. La coberta de vidre tintada inunda l’espai de color canviant al llarg de l’actuació: el blau de primera hora del matí va cedint al daurat de les tardes. El modernisme com a experiència simultàniament acústica i visual.

Les columnes estructurals actuen com a reflectors acústics. Domènech i Montaner no va comptar amb cap enginyer d’acústica: va construir per oïda, i el resultat funciona. El Palau és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO — però és molt més que una joia arquitectònica per fotografiar. La forma de l’espai canvia com sona la música: la reverberació d’una actuació coral al Palau és una experiència que cap registre reprodueix.

Sydney Opera House — Jørn Utzon, 1973

La paradoxa: un dels edificis més reconeixibles del món, acústicament compromès durant dècades. Les veles que donen a l’exterior la seva silueta icònica van forçar geometries interiors que no eren ideals per a la música orquestral. La sala de concerts va quedar atrapada entre la forma exterior i les exigències acústiques d’una orquestra simfònica.

La renovació acústica de 2022 — divuit mesos tancada, nou dosser acústic sobre l’escenari — va donar finalment a la sala l’acústica que el seu exterior sempre havia promès. El Teatre de l’Òpera té, paradoxalment, millor acústica per a l’òpera que la Sala de Concerts per a l’orquestra. La lliçó: la forma icònica i la funció acústica no són el mateix problema de disseny.

Elbphilharmonie Hamburg — Herzog & de Meuron, 2017

Construïda sobre un antic magatzem portuari (el Kaispeicher B), la Elbphilharmonie va costar 789 milions d’euros quan el pressupost original era de 77, i va acabar-se deu anys tard. L’estructura superior de vidre amb la seva línia de coberta ondulada és ara una de les imatges més reconeixibles de Hamburg.

A l’interior, la Gran Sala utilitza el sistema “White Skin” dissenyat per l’acústic Yasuhisa Toyota — 10.000 panells de fibra de guix amb formes individuals que dispersa el so en totes les direccions, creant un entorn acústic immersiu sense equivalent en cap altra sala del món. La construcció va transformar el districte HafenCity de Hamburg en un dels espais urbans més visitats del nord d’Europa. El debat sobre el sobrecost continua; l’experiència de la música a la sala el fa irrellevant.

Sagrada Família — Gaudí / en construcció

No és una sala de concerts, però Gaudí va dissenyar l’acústica de la nau amb la mateixa precisió obsessiva que l’estructura. La nau va ser concebuda per sostenir una reverberació específica que reforça la música coral i d’orgue. La nau inaugurada el 2010 i les torres posteriors comencen a revelar el que Gaudí havia planejat acústicament.

Els concerts d’orgue a la nau són una de les poques maneres d’experimentar l’edifici tal com va ser concebut: com un espai on so, llum i arquitectura són inseparables. Les torres, quan s’acabin, afegirien un carillón que Gaudí va pensar per a hores concretes del dia. Una catedral és, entre moltes altres coses, un instrument de so pensat per a una música específica.

Walt Disney Concert Hall — Frank Gehry, 2003

Los Angeles. L’exterior de panells de titani és icònic; el disseny acústic de Yasuhisa Toyota és el que fa que els músics vulguin tocar aquí. El concepte de vinya de Berlín, refinat. La Filharmònica de Los Angeles té la seva casa. Si mai sou a Los Angeles, és una sala que no s’ha de perdre — no per l’exterior sinó per allò que passa a dins quan l’orquestra toca.

L’acústica com a disciplina invisible

Els dissenyadors acústics són els col·laboradors invisibles dels grans edificis de música. Yasuhisa Toyota va dissenyar tant l’Elbphilharmonie com el Disney Hall. Lothar Cremer va definir l’acústica de la Filharmònica de Berlín. El seu treball és inaudible en el sentit que, quan funciona bé, no s’hi pensa: simplement la música sona com hauria de sonar.

El concepte clau és el RT60: el temps de reverberació, és a dir, quant triga el so a decaure 60 decibels un cop la font s’atura. Una catedral medieval: 6-8 segons (bell per a l’orgue, inintel·ligible per al discurs). Una bona sala de concerts: 1,8-2,2 segons. Un estudi de gravació professional: menys de 0,5 segons. Els materials absorbeixen o reflecteixen: la fusta, el formigó i el teixit es comporten de maneres radicalment diferents. Aquestes decisions queden fixades abans que cap músic posi els peus a la sala. Un error acústic en un edifici no es pot resoldre amb millors altaveus.

Per al músic: tocar en un gran espai canvia com toques

Si has assajat sempre en estudis o has tocat en bars i sales petites, actuar per primera vegada en una sala amb dos segons de reverberació pot ser desorientador. Els teus hàbits d’interpretació — on respires, com frasseges, com de fort toques — van ser calibrats en espais morts. La sala et respon. Alguns consells pràctics: arriba aviat, toca gammes sol a l’espai abans de la prova de so, escolta el decaïment. La sala et dirà com vol que hi toquis.

Articles relacionats

Ressona acompanya músics i companyies en la construcció de la identitat digital professional que fa que els programadors dels grans espais sàpiguen qui ets quan arribi el moment. Parla amb nosaltres.